/+*/ LIBERTAT PER OCCITÀNIA (manifesta PNO) /+*/

PNO

Per un'Occitània

federala a democratica

LIBERTAT PER OCCITÀNIA

(manifesta PNO)

Lo Partit Nacionalista Occitan (P.N.O.) foguèt fondat a Nissa en 1959 per Francés Fontan dins un contexta precís : l'Estat francés sa preparava, menat per lo General De Gaulle, d'assumar l'inevitabla descolonisacion d'Argèria. Lo partatga del monda en dos blòcs començava de si fissurar. Los pòples sens Estat, tal lo pòpla occitan, podien enfin s'adobar d'alçar lo cap. Despuòi, lo contexta internacional a fòrça cambiat. de nòvas perspeitivas sa presentan. Mai de 40 ans après, es important de far lo ponch a d’explicar nòstres objeitius per fin de trencar las elucubracions fantasieras de totes aqueles qua an ges agut lo còr fins uòi, de rejónher nòstre partit o que l’an quitat per pas aver comprès sa rason d’èsser a son evolum.

Çò que cambiet en lo monde, es evidentament la fin del miratge comunista. Regnava sus d'una partida granda de la planèta a s’es anequelit al profiech del liberalisma democratic.

Çò que cambiet, es l’organisacion d’Euròpa qu'es plus la simpla entenda allemanda a francesa sos egemonia anglo-americana dels començaments. Aquela entenda laissava quasi deguna plaça a las nacions autras d’Euròpa, en particular a las nacions sens Estat. Euròpa s’es agrandida, a s'es, de qualqua mena, federalisada. L’entrada qua ven d'estats dels ancians païsses de l’Est deuria contribuir de renforçar aquest caractèra federal, a tal moment qua las regions occitanas d’uòi pòden seriosament pretendra jogar un ròtle non negligible dins aquesta nòva Euròpa. En consequéncia, las criticas que Fontan a poscut oposar a una bastison europea centralisada an gaireben plus rasons d’èsser. Lo Partit nacionalista occitan òpta clarament uòi per un'Euròpa federala que sia aquela dels pòples a non plus aquela dels vielhs Estats imperials. Es aital, belèu, lo mai important dels cambiaments que lo Partit Nacionalista Occitan sia estach amenat d'obrar dins son estrategia per l’independéncia. L’independéncia que prepausam s’articula amb'un una nòva construccion europea decentralisada a agrandida. Per resumir, demandam un seti a Brusselas al meteis tìtol que totas las nacions d’Euròpa.

Çò que cambiet dins lo monde, es l'aparicion de conflictes nòus de civilisacion en particular entra integristas muslimans a democratas occidentals. Occitània es largament mediterraneana, sem als confinhs del monda occidental a del monda dich musliman. La presencia sus nòstre territòri d’una importanta emigracion maugrabina (arabo-amazigh) en via d’integracion e l’estacament de las populacions, sovent venguts de païsses vesins, a las tradicions cristianas implican de nòstra part un esperit de dobertura a de tolerància. Aquò implica de nòstra part la condamnacion de tota forma d’integrisme.

Çò que cambiet mai precisament per nosaltres, es l’organisacion regionala de l’Estat frances. Despuòi las leis de regionalisacions de 1981, dichas leis Deferre, de conselhiers regionals son ara elegits al sufratge universal. Aquel poder nòu democratic obliga e obligarà de mai en mai l’Estat parisian de delegar de responsabilitats a las regions occitanas. Tot se passa coma se l’Estat frances volia se reorganisar sus de basas regionalas coma per preveire d'evitar lo creís dels nacionalismes còrses, catalans, basques, bretons, flamands, alsacians a occitans, sens parlar dels pòples ultra marins que supòrtan de mens en mens l’egemonisma frances. En un sens, l’Estat parisian nos dalha l’erba sos los peds. Fòrça occitans, d'entra nòstres elegits semblan sadisfaches per aquelas mieg-mesuras. Mas en meteis temps, la question occitana es aicì indireitament reconoissuda. Lo nacionalisme occitan tend de venir una question d’Estat.

Çò que cambiet per consequéncia, es la situacion economica e culturala d’Occitània. Occitània es plus lo desert frances de las annadas 1950. Es devenguda un ensem de regions en via de desvolopar. Paralelament las realitats culturalas d’Occitània an près de còrp. La lenga d’Òc a gasanhat en consciéncia çò que perdet en pratica familiala desconscienta. Quitament se i a mens d’Occitans e d’Occitanas que parlan la lenga nòstra al quotidian, i a de mai en mai de realisacions culturalas que apelan a sa subrevida : calandretas (escòlas d’imersion en lenga d'Òc), classas bilingas dins l’ensenhament public, gropes musicals o de teatre, corses de lenga, publicacions de jornals, obratges sus la lenga d'Òc a en lenga d'Òc se multiplican... En un mot l'occitanisme s'es democratisat.

Lo Partit nationalista occitan es devengut la partida visibla de la susfàcia constituada per de realisacions inombrablas. S'en inspira de segur, mas sobretot per sa sola existéncia, las valorisa en lor donar de sens. Lo Partit Nacionalista occitan es plus la pensada d'un sol òme. Quitament se la pensada etnista de Frances Fontan esta per nosaltres essenciala, lo PNO es lo luòc de convergencia de tot un grop de femnas e d'òmes engatjats dins la societat occitana que se bastís. Conscients de totes aqueles cambiaments, conven de precisar las condicions minimas per aderir al PNO.

I. Reconoísser l’ensem linguistic occitan (o d'òc) coma lenga nacionala.

La lenga d’Òc es pas una simpla realitat culturala copada de las realitats economicas e politicas. Es, dins totas sas variantas, l’indice d’una realitat nacionala originala. Tota lenga es l’element lo mai concret e lo mai evident de tot un ensem constituit per un'istòria, una geografia, un'economia, un biais de viure. Cada lenga recuerb una civilisacion especifica a l'encòlp complexa, e originala. La lenga occitana en particular, illustrada per los nombroses escriches dels trobadors, a radiat sus Euròpa tota. Pòt pasmens èsser mesclada ambé sas vesinas d’origina latina : italiana , espanhòla, catalana e ancara mens francesa. Es unica e en lo quite temps fòrça diversa. Cada una de sas composantas provençala, lengadociana, gascona, auvernhata, vivaro-alpina o guienesa dèu èsser reconoissuda coma egalament dignas.

Fàcia a la dominacion sens cessa creissenta de la lenga francesa, conven d’oposar una revendicacion linguistica a l'encòlp unida e federala sens pretencion egemonica deguna de l’un de sos dialectes. Aiçò implica lo respect de las costumas en materia d’ortografia e de gramatica tot en cercar ce que unís. En nos engatjar dins lo Parti nationalista occitan, devem èsser de latz de totes los que vòlen donar vida a la cultura occitana, en particular nòstres artistas e nòstres escrivans.

Sem al costat del Felibritge, la principala organisacion culturala dels Païsses d’Òc per lo nombre de sos militants e la qualitat de sos escrivans. lo Felibritge, fondat per lo provençal Frederic Mistral en 1855 foguet lo primier grand movement nacional modern dels Païsses d'Òc. L'es sempre. Sem als costats de l’Institut d’Estudis Occitans (I.E.O.) quand met en valor, per exemple, lo mai nacionalista de nòstres escrivans, lo roergat Joan Bodon.

Sem als costats de totes aqueles que, inorganisats, los mai nombroses, animan benevolentament de cercles de lenga d’Òc dins nòstres vilatges e dins los quartiers de nòstres ciutats. Es pas indispensable per aderir al Parti nacionalista occitan de parlar correntament un dels parlars d’Òc. L’important aicì es d’aver un actitud positiu e de s’engajtar d'aprendre la lenga quand las condicions mediaticas e las condicions d’ensenhament lo permetràn.

Admetem simplament que la lenga d’Oc es l’indice fondamental de nòstra nacion. La majoritat dels occitans parlan sobretot francés, es deliberadament en francés que devem cercar de los convéncer, sens negligir per aitant tota expression occitana quand es possibla ( per exemple la liberacion d'Eire s'es facha majament en anglés).

II. Esser a l'encòlp nacionalistas e internacionalistas.

Tota lenga viva, sempre parlada o recentament parlada, es l’indice de l’existéncia d’una nacion. Coma l’escriguet Fontan : “cada lenga permet de determinar l’existéncia e los limites de cada nacion dins lo monde. La lenga es lo sol ver critèri distinctiu d’una nacion. Aquela definicion de la nacion relèva d’una vision nòva que a per nom l’etnisme o lo nacionalisme scientific. Consista de revendicar l’independéncia e la cooperacion sens cessa creissenta entra nacions ancin definidas.

En consequéncia los nacionalistas occitans son pròches de totes los que revendican l’independéncia e l’unitat de lor nacion sus de basas linguisticas. Entendem pas menar aquela batesta a la plaça dels autres, mas devem nos inspirar de lor combat. Es en aiceste sens sens que sem internacionalistas. Nos inspiram de l’exemple catalan, basque, gallés, ecossés, quebequés, coma de l’exemple israelian aital que de totas las nacions que arriban de conjugar independéncia e democracia. Nos inscrivem dins aquesta evolucion del monde que consistís de metre fin a l'egemonia de qualquas grandas civilisacions al profech de gaireben 200 nacions que composan l'umanitat. En proposar de solucions als afrontaments entra pòples, fasem òbra de patz e d’umanisme. Lo progrès que i cresem, es aquel fondat sus lo respect de totas las nacions e sus la cooperacion sens cessa creissanta entra nacions independentas.

Fàcia a l’integrisme musliman qu'amenaça uòi totes los pòples del monde, cal primier precisar que sem oposats a tota definicion unicament religiosa de la nacion. N’i a beleu pas de pòples sens religion, mas la religion non basta de determinar una nacion. La religion n’en es qu’una de sas composantas. Occitània a travers son istòria a tròp sofert de las intoleràncias religiosas per qu’ajam nòstre mot de dire en aquel sicut. Se devem respecter l’islam coma religion, rejeitam tota idea d'integrisme islamic. Aiçò significa que devem téisser de ligams de cooperacion ambé totas las nacions que an adoptat l’islam e que son victimas de l’imperialisme arabe (amazigh-berberas e, curdes per exemple). Devem téisser de ligams ambé totes los autres pòples amenaçats per l’imperialisme arabe (Israelian, còptes o arameans per exemple). De la quita maniera, devem téisser de ligams nèous ambé las fòrças politicas arabas que an pas de vistas imperialas.

D'autra part fàcia a l'egemonisme anglo-american que lo poder economic e cultual tend de s'imposar en Occitània coma pertot dins lo monde, devem pas nos laissar illusionar per los miratges de son iper-poder en restar dins l'expeitativa. Sabem que lo "melting pot" que s'es realisat als Estats Units d'Americ a sos limites e qu'es menaçat, a long terme, d'esclatament. Pasmens, fins ara, los Estats- Units d'America permeten a cada un de lors composantas etnicas una relativa libertat d'organisacion. Lo fach qu'ajan adoptat un sistèma federal de govern laissa preveire d'importantas possibilitats d'expression per cada un dels pòples que los composan. En exportar o imposar lors principes democratics e liberals a travers lo monde, pòden limitar los mefaches dels "jacobinismes" d'Estat negators de dreches dels pòples. Aquela mission democratica laissa veire d'importants chòcs de civilisacion. Lo desvolopament dels movements de liberacion nacionals sus de basas culturalas e democraticas es un mejan de prevenir los conflicts o del mens d'en atenuar los efeits.

Fàcia d'aquestas nòvas donadas de l'istòria, lo nacionalisme occitan pòt jogar un ròtle non negligible en se donar en exemple e en proposar de solucions als conflicts etnics que semblan inevitables. Es en aquel sens que nòstre nacionalisme pòt èsser realament umaniste.

III. Donar a Occitània los meians de son independéncia.

1. Per la constitucion d’una majoritat sociologica.

De per son istòria e sa dimension culturala, lo pòple occitan es profondament estacat als valors democratics e es per de vias democraticas qu'entendem obtenir son independéncia. Aquò significa qu’es indispensable que se degatge en son sen una majoritat sociologica en favor de sa liberacion. Aquò pòt si far que per un front de classas nacionalas, de saber una entenda entra salariats, petits proprietaris, dirigents d’entrepresas e çò que cal ben apelar nòstres nòus dirigents en “còl blanc “ (fonccionaris regionals o tecnicians de aut nivel). Es per interés sociologica e economic, beleu mai que per interés cultural qu’una majoritat d’occitans pòt s’engatjar en favor de la liberacion d’Occitània .

L’occitanisme pòt èsser factor de progrès per los dirigents d’entrepresa e lors salariats dins la mesura que se liberaràn aital d’una burelcracia parisiana devenguda tròp pesanta veire inutila.

Los petits proprietaris occitans (agricultors, artisans e comerçants) acablats per las cargas d’Estat i veiràn un mejan de diminucion considerabla de lors cargas. Los fonccionaris regionals veiràn dins lo creís en poténcia de las regions occitanas d’importants desbocats per lors competéncias. Este front del monde del trabalh aurà per consequéncia un desvolopament economic nòu que d’alhors a ja començat ambé la regionalisacion.

2. Per una regionalisacion creissenta.

L’independéncia d’Occitània tala que l’envisajam se farà probable pas de maniera brutala, se farà forçadament per etapas, per delegacion progressivas de poders de l’Estat parisian vers las regions occitanas. Quitament se jutjam cada etapa insufisenta, deurem l’aprovar. La situacion que sem, aquela d’un país mieg-colonisat al còr d’Euròpa del Sud permetrà pas de practicar la politica del tot o ren.

Nòstra accion pòt èsser que pragmatica. Es donc sus las condicions prealablas de l’independéncia que devem portar nòstres esfòrces. Los modèles escossés, quebequés, e sobretot catalan, malgrat de situacions diferentas serviràn de fil conductor.

3. Per un nacionalisme occitan regionalisat e federator.

Quitament se contestam los encastres regionals actuals d’Occitània en sieis regions programas (Provença , Lengadòc-Rossilhon, Aquitània, Lemosin, Auvernhe e sobretot Ròser-Alpes que minorisa los despartiments occitans de Dròma e d’Ardècha), envisajam de constituar un poder occitan al dintre d'aquelas regions. Nòstre combat pòt èsser que regionalisat. La talha d’Occitània nos i obliga. Recordam qu’Occitània de per sa susfàcia e lo nombre de sos estatjants es la mai granda nacion colonisada d’Euròpa. Cadun de nòstras regions deu devenir pauc a cada pauc mestressa de per ela, e poirà pas fonccionar en vas claus. Una cooperacion entra regions occitanas devendrà leu indispensabla, i ajudarem de totas nòstras fòrças. Es donca vers una federacion occitana de regions autonòmas que s'engajam a l’avenir e es aquela federacion que devendrà l’Occitània de deman. Una tala federacion d’Occitània poirà aital entrar de plen ped tala coma dins la confederacion europea en bastison.

Tala es l’independéncia que tot militant nacionalista occitan pòt enfin seriosament envisajar. Una independéncia, a l’oposat de tota autarcia, que donarà la possibilitat d’escambiar ambé totas las nacions d’Euròpa e del monde sens passar per los sempiternals dictats parisians. Un'independéncia que se farà lo mai democraticament del monde. Un'independéncia reala verament concrèta que aurà per tòca l’amelioracion del nivel de vida dels occitans d’origina, mas tantben de totes los occitans d’adopcion que vodràn partajar nòstre destin economic, cultural e politic. Unissem nos per construir un país, Occitània, un país que demanda qu'a viure. Torn a torn acusada d’èsser fascista per los uns, senequista per d’autres, la pensada de Francés Fontan sus la quala repòsa, per una granda part, lo PNO, sauria èsser redusida a degun dels corrents de pensada que dominan las ideologias de drecha e de senestra. La pensada del PNO es una pensada novela fondada sus una critica del fals nacionalisme de drecha, una critica radicala del marxisme, aital coma sus una critica positiva de la pensada psicanalitica. Per resumir, direm que lo PNO relèva d’una pensada transversala rapòrt a totas las ideologias que l’on precedit.

Jaume RESSAIRE (2003)